24.2.15

El temps fuig aviat


"El temps fuig aviat", quina gran veritat. Imatge treta a l'entrada de l'escola del meu fill, una frase molt encertada per veure passar els nins cada mati a les 9h día rera dia, trimestre rera trimestre, curs rera curs. 
El temps fuig aviat, facem tot el possible per no córrer amb ell, anem a gaudir de cada segon que passa, siguem conscients de cada tic.tac i no deixem fer una sola volta al rellotge sense sentir-mos satisfets del que hem fet. Mentre escric aquesta entrada em ressona al cap l"Stop the clocks", al video hi sortia la meva padrina preparant amb tota la paciència del món un pa amb olí mentre el meu germà pregava aturar els rellotges per sempre. Sempre li agrairé haver composat una cançó tan guapa i haver convidat a la meva padrina a protagonitzar el video que per jo ja quedarà sempre com un homenatge. Però el temps no s'atura mai. A vegades tenim la sensació que "el día ens ha passat volant", quan sigui aixi serà senyal que ha estat un día perdut. I la vida té massa valor com per tudar dies. Llegia fa poc "l'enemic de la vida no és la mort, és el desaprofitament", no desaprofiteu els dies, sucau-los, gaudiu-los, i no em referesc a fer 1000 coses de cop sinó a ser conscients de cada passa que feim, cada alenada que feim, cada cosa que miram, cada paraula que deim per petita que sigui. Només d'aquesta manera ens anirem a dormir cada vespre sense tenir la sensació que "el temps fuig aviat". 

STOP THE CLOCKS:

1 comentari:

  1. Encertada reflexió. No soc ningú per dir el que està bé o malament, però si tenc sa meva opinió formada al respecte del tema que ens proposes i et puc dir que penso que es tracta ja avui en dia d'una qüestió evolutiva. M'explico, crec sincerament que aquelles persones que tenen el cap ben amoblat com es sol dir, i que han viscut prou experiències la vida, arriba un moment en que s'adonen de que va aquest joc que és la vida, i és quan t'adones que el ritme frenètic que ens han imposat, ensenyat i que hem acceptat baix el lema de la competitivitat/productivitat, no és més que el càncer del segle XXI. No ens endurem res material a la tomba, tan sols expeeriències, sentiments, sensacions, ... que cadascú vagi al ritme que vulgui, però que deixin fer als altres anar al seu. Una aferrada preciosa!

    ResponElimina

Gràcies per visitar-me! Fins aviat!